Cent cinquanta-cinc. Poema.

Ara ja fa un grapat d'anys, un ajuntament (deixem-ho aquí ...) ens va encomanar de fer un manifest contra la violència de gènere, en el dia internacional contra la violència de gènere. Permeteu un apunt, la violència de gènere és bàsicament tortura a les dones, i a aquelles persones que transgredeixen els paperots sexuals i de gènere que ens imposa el way of life dels ous i una expressió més de com l'home heterosexual pot usar-ho tot fins i tot a les persones, cosificant a dojo. 

Per marranades diverses que ara no venen al cas (sí que hi venen però potser ja no cal que ens hi rebolquem) varem decidir suspendre l'acte i emportar-nos el projecte sota el braç. Al cap i a la fi, l'havíem parit amb suor i de fet l'oferíem (som uns babaus) sense cobrar ni un entrepà de fuet. 

Quan va passar tot el vergonyós merder de l'U d'Octubre, ens varem adonar com s'assemblava el maltractament a la llar i l'abús de poder de l'estat. Així va néixer "Cent cinquanta-cinc". Es tracta d'un poema musicat i d'un llibret amb fotografies i frases sobre l'abús de poder, la raó d'estat, el maltractament i la violència de gènere etc.

Ara també us l'oferim sense cobrar ni un entrepà de fuet:

Si mirem bé, veurem un parell de peus que semblen fotogrames en desordre, com a petons condemnats per la censura d’un llenguatge equivocadament afruitat, ressonant per les canonades de casa teva, de casa meva.

Atrevim-nos a mirar, sense bombolles a les còrnies ni un cor espaordit a cada cella, perquè hi ha miralls que ens desafien a bocins, que no deixen que les ales reivindiquin la seva parcel·la de monòxid de carboni, hi ha miralls que escupen cardenals i ens deixen clavats a les aixelles d’una nit molt fosca.

Hem de mirar de front aquesta realitat on creixen les gavines enmig de conjugacions de colors violetes camuflats, amb el rumb ancorat als embornals plens de badalls, petons vençuts i boques penedides al límit del desastre.

Perquè dol des de la teulada, el lament en carn viva ens observa, amb els seus braços de pètals negres i aquesta aroma inconfusible que aconsegueix el costum, emmudeix per parlar de si mateix, i acaba dolent-nos també a nosaltres el rigor de les seves batalles.

Si mirem pels suburbis de les finestres veurem l’estranya amabilitat de les aigüeres, restes de carícies podrides, peladures d’alguns somnis, la calma dels vidres trencats, l’arquitectura antiga d’un rostre de dona memoritzant la sanefa dels plats escrutadors, condemnatoris, necessaris.
Amb la feixuguesa de l’aire enfonsada als ulls, els genolls llepen un llardós passadís de records, parèntesis immutables i gerros de plàstic, el sublim silenci recorregut centenars de vegades amb molta decència.

La humitat al ventre i a les parets, sobrepassa el risc d’alguna cosa semblant a l’amor, com una mortalla, les mans a l’aigüera, com una làpida entre llavi i llavi.

Permetrem que el sol sàpiga a soga, a penjat en la seva última pregària?

Toquen a mort.

Dona, Tu que has mamat la tristesa líquida de les coses, no et resignis a passejar per sota del dia tot procurant no titllar de pederasta al sol quan acaricia a poc a poc la gespa, que no es queixa.

La llàgrima en ordre de combat, s’estimba monocroma pel cadàver anònim d’un pit, tanca de cop les cortines de la tarda, i dispara a boca de canó traduccions de la por cap als porus.

Ho permetrem?

Per festejar al sol,  no s’han precisat mai permisos.

Descarrega i/o escolta aquí.